Amparo Moreno

Amparo Moreno

Amparo MorenoFilla del barri de Sants (Barcelona, 1949), Amparo Moreno s’ha convertit en una de les grans de l’escena teatral, i una de les més estimades pel públic d’arreu d’Espanya. Mai ha renegat dels seus orígens a El Molino, on durant anys va triomfar fent el paper de la vedette més atípica que ha vist mai aquest teatre.

Actriu polifacètica com poques, ha triomfat en els escenaris de tot el país fent comèdia i drama, treballant amb els millors directors, com Herman Bonnin o Rosa Maria Sardà. Al cinema, amb més de 60 pel·lícules, ha treballat amb Fernando Trueba, Ventura Pons, Antonio Mercero o José Corbacho. Pel públic català serà sempre recordada per la seva extraordinària participació a la sèrie de Tv3, “El cor de la ciutat”.

Amparo Moreno va començar com a professional al Teatre Victoria al 1975 i després va passar a El Molino, on va hi va estar al llarg de 4 anys (1984-88).

La seva carrera com a actriu és impressionant; ha tocat tots els gèneres i registres, estils i mitjans: teatre, cinema, TV i ràdio. Ha treballat amb els grans noms de l’escena espanyola.

En teatre destaquem “Qui té por de Virginia Wolf?” (dirigida per Hermann Bonnin, 1990), “Shirley Valentine” (dirigida per Rosa María Sarda, 1994 i 2000-01), “Misery” (dirigida per David Plana, 1998) o “Peer Gynt” (dirigida per Calixto Bieito, 2006).

A la televisió l’hem vista a nombroses sèries (Farmacia de guardia, Aida o Aquí no hay quien viva, entre d’altres) i a TV3, on durant 9 anys ha sigut “la Trini” a “El cor de la ciutat”.

Al cine ha intervingut en més de seixanta pel·lícules, entre d’altres Sal gorda (1983), Fernando Trueba; Puta Miseria (1990), Ventura Pons; Què t’hi jugas Mari Pili? (1991), Ventura Pons; Chechu y família (1991), Alvaro Saenz de Heredia; Rosita, please (1994), Ventura Pons; En brazos de una mujer madura (1996), Manuel Lombardero; The Sea change (1997), Michael Bray; La ciudad de los prodigios (1998), Mario Camus; Morir (o no) (1999), Ventura Pons; La vida de David Gale (2003), Alan Parker; Tapas (2004), José Corbacho; ¿Y tu quién eres? (2006), Antonio Mercero.

Al llarg de la seva carrera ha estat reconeguda amb el premi a la Millor Actriu de la Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (1990), el Premi a la Millor Actriu Secundaria, Generalitat de Catalunya (1991) i el premi a la Millor Actriu Teatral, Generalitat de Catalunya (1994).

Entrevista: Amparo Moreno, una gran actriu amb un gran cor

Amparo Moreno va començar al món del teatre com a amateur, de molt joveneta, al Centre Catòlic de Sants. mentre treballava de secretaria de direcció. Un bon dia es va plantar i va dir allò de “mamà, vull ser artista”. Des d’aquell moment, ja fa més de 30 anys, ens ha fet plorar, però sobretot riure.

Parlar amb l’Amparo és com fer-ho amb una veïna d’aquelles de tota la vida. És una dona propera, gens vedette, planera, que parla clar, hiperactiva i que s’estima la seva feina. Assegudes en una cafeteria del centre de Barcelona, on tothom la coneix, i a tothom saluda, comencem per una pregunta gairebé obligada:

Quin és el teu primer record de El Paral·lel?

“Quan era petita vivíem amb els pares a Collblanc. Agafàvem el tramvia, el 57, que feia el trajecte Sants-La Barceloneta per anar a la platja. Quan passava per davant dels teatres del Paral·lel obria els ulls com a plats: m’enlluernaven els cartells dels teatres, les senyores i els senyors empolainats, la gent… a més, el tramvia, com una mena de premonició, tenia una parada davant de El Molino. Veus nena, és el destí: vaig tenir la sort de la que la vida m’hi va fer tornar.”

L’Amparo Moreno, que ha treballat amb Rosa Maria Sardà, Herman Bonnin, o Antonio Mercero, mai renega dels seus orígens molineros. Al contrari, n’està ben orgullosa. “La revista i el music hall no són gèneres menors; qui tingui algun dubte que miri segons quins programes que es fan ara per televisió, plens d’insults i barroeries. Nosaltres fèiem, i jo continuo fent, un humor blanc però intel·ligent, ple de picardia implícita. La revista em va triar a mi; quan vaig rebre una trucada de l’empresari del Victoria dient que em volia contractar com a vedette còmica no vaig dubtar. Vaig deixar la meva feina de secretaria i vaig anar al Paral·lel. Després varen venir 4 meravellosos anys a El Molino, amb en Ricardo Ardèvol com a empresari. Vaig debutar amb la Eva León, i vaig treballar amb en Pipper i amb la Merche Mar. Amb la Merche som com germanes. Sortíem després dels passis a prendre una copeta, pel barri, al Bocaccio o al Up&Down. Anàvem plegades a tot arreu, fins hi tot es pensaven que estàvem liades….” . Ara, però, ens confessa que s’ha tornat una dona molt casolana, que gairebé mai surt “em llevo a les 5 del matí per començar a gravar a TV3 “El cor de la ciutat”. Quan torno a la tarda, em poso a estudiar el guió de l’endemà: pots comptar si després em queden ganes de sortir per la nit!”

D’una altra cosa que n’està ben orgullosa, i que ens ho diu sense embuts, és de la seva edat (n’acaba de fer 60, mai tan ben portats!!) i de la seva figura.

Podríem dir que ets una vedette atípica?

Jo sempre he estat grassoneta, però estic feliç amb el meu cos, i sempre l’he lluït. I perquè no? Moltes vegades després de les representacions, o pel carrer, se m’acosten senyores per donar-me les gràcies, per sortir, sense vergonya, amb vestits arrapats, de colors o escotats. S’ha d’estar content amb el cos que tens”, ens diu amb rotunditat. “He estat una vedette (i encara faig bolos alguna vegada per Catalunya), o una actriu còmica, com m’agrada dir, atípica per moltes coses, pel que et deia del meu físic i pels meus esquetxos. A El Molino vaig fer números amb cançons del Gato Pérez, “Tira la gorda por la borda”, o d’en Ramon Muntaner, “Ámame ama”. Aquest número va ser el primer sado-masso del Paral·lel amb vestuari de Mariscal…” Atípica, innovadora i amb un humor intel·ligent.

Com era El Molino a finals dels anys 80?

Un lloc on la gent anava a passar-ho bé. Teníem un públic variat, de tot tipus. Parlàvem amb ells, fèiem bromes constantment. I per El Molino varen passar els grans personatges de l’època, en Michelle Piccolí, la María Casares, en Berlanga i el mateix Felini, amb Giuletta Massina. Va ser una nit molt especial: a la llotja hi havia uns nuvis que venien amb els vestits del seu casament. Felini ens va preguntar si eren actors, atrezzo. Al saber que no, que eren públic normal, es va quedar parat. El Molino en sí era felinià”. Ens ho podem imaginar: el rei de l’univers surrealista i neorealista italià enxampat en directe, en un petit local de Barcelona.

I com veus el Paral·lel del futur?

El Paral·lel era el nostre Brodway. Perquè ho torni a ser hi ha d’haver-hi més llum i més seguretat al carrer. La gent maca ja hi és, ens sobren els altres… Si els veïns de la Barceloneta són coneguts com l’hòstia (pel seu agermanament amb el port italià d’Ostia i el seu orgull de pertinença a un barri tradicionalment mariner) els del Poblesec són la rehòstia!!! M’agradaria que el Paral·lel fos un carrer dedicat a les arts escèniques, a l’art al carrer. Vull un carrer viu, amb terrasses on tota la família hi pogués passar un dia, amb espectacles per tots els públics. M’agradaria que fos un plató ciutadà, cívic i culte. És l’únic oci sostenible pels ciutadans, i que de retruc atraurà turisme de qualitat. Ens fan falta iniciatives privades noves i independents, com la de El Molino. És una manera de fomentar cantera pels joves i donar-nos feina als grandets. Ens fan falta iniciatives amb castellà i anglès, per atraure gent de tota Espanya i de tot el món… i mira que jo sóc molt catalana, eh, però el negoci és el negoci. M’agradaria que la gent vingués a passar un cap de setmana cultural a Barcelona, com ara anem a Madrid o a Londres a veure una obra o un musical. Cada vegada hi ha més oferta, però n’hem de tenir encara més si ens volem situar al món”

L’Amparo continua explicant-nos com veu el panorama de l’espectacle i del teatre. Ens pregunta quan obrirà portes El Molino, com està el tema del Talia o de l’Arnau. “Vull tots els teatres oberts. Vull tornar a treballar al Paral·lel. Saps?, –ens diu seriosa- si fas un Shakespeare, encara que sigui dolent, el públic t’investeix d’una pàtina de qualitat, com si per fer depèn quines obres ja fossis un bon actor. Jo crec que és molt més difícil fer riure. Fer feliç al públic, a la persona que tens al costat, és una obligació moral. En un cert sentit els còmics som els “sanadors” de la societat moderna: fem riure al públic, que ens necessita, i nosaltres, els actors, necessitem el públic”. Estem d’acord, Amparo: el públic et necessita, i al Poblesec sempre hi seràs benvinguda.

Font original: FEM PARAL.LEL, separata del diari ZONA SEC / Octubre de 2009

Leave a Reply

*

Col.laboradors

Contacte

Telèfon 93 205 51 11
E-mail: info@elmolinobcn.com
Formulari

On som?

C/Vila i Vilà, 99
08004 - Barcelona
Metro Línies 2 i 3, parada “Paral·lel”
Bus 21, 88, 91, 121, D20, H14, V11, N0 i N6
Veure a Google Maps

Social media

  • Youtube
  • Instagram
  • Linkedin
  • Rss

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR