La Bella Dorita

belladorita_complMaría Yáñez García, la Bella Dorita, (Cuevas de Almanzora, Alacant, 23-02-1901 – Barcelona, 27-06-2001), fou una de les més cèlebres artistes de music-hall d’Espanya. Al 1914 va emigrar amb la seva família a Barcelona, i va començar a treballar en una fàbrica. Pocs anys després es va fugar amb el primer dels seus tres marits, del que després de tenir el seu únic fill es va separar, i va debutar al Royal Cabaret, on va començar la seva imparable carrera, que en pocs anys la portaria al Pompeya, al Rigat, al Novelty, al Bataclán, al Sevilla, al Cómico, l’Español, l’Arnau, al Victoria, al Nuevo, o l’Apolo, on va consolidar la seva carrera.

Finalment va actuar amb gran èxit a El Molino, on va consolidar també el seu sobrenom, la Bella Dorita, i les cançons que la farien famosa: “La pulga”, “El tren”, “La vaselina”, “Poco a poco” o “Fumando espero” (de Joan Viladomat i que anys desprès popularitzaria Sara Montiel).

Sebastià Gasch diu d’ella en el seu llibre “El Molino” (Dopesa, 1972):
Amb el seu riure incitant, amb la delícia del seu gest que pessigolleja com bombolles de cava, malbaratant gràcia i intenció en la seva forma de dir el text de les seves cançons, la Bella Dorita és una de les columnes o pilars sobre els quals El Molino ha sustentat els seus programes durant molts anys. La Bella Dorita sap dir les coses més atrevides amb aire innocent; sap dir les coses més innocents amb l’aire més procaç i atrevit. Més que amb “sex appeal”, jo trobava a la Bella Dorita graciosa; més que volcànica, entremaliada; més que impetuosa, atractiva. Amb un ganxo, això sí, extraordinari. No hi ha en ella gran distinció, però no hi ha tampoc vulgaritat. La naturalesa ha estat generosa amb la Bella Dorita, no cal negar-lo, però les formes arrodonides amb que l’ha dotat no tenen la força, tot i ser molta, del seu pèl esvalotat, del seu nassarró provocatiu, de la seva boca maliciosa. Tot això també l’ajuda molt“.

Els seus anys d’esplendor foren els 40 i els 50, i es va retirar l’any 1966, però per sempre quedarà en l’imaginari col•lectiu com una dona bellíssima, que va fer embogir a homes de diverses generacions i a la que se li atribueix el primer nu integral sobre un escenari del Paral•lel, i tot va succeir al teatre Apolo per una negligència: se li va desprendre la túnica que portava i va quedar nua a l’escenari. L’empresari d’aquest teatre va ser qui la va batejar com a “Bella Dorita”: “Bella” perquè ho era i “Dorita” perquè era el nom d’una amiga francesa que es deia “Dorée”.

Al complir 100 anys, pocs mesos abans de morir, va rebre un càlid homenatge envoltada de familiars i amics en reconeixement a la seva carrera.

Leave a Reply

*

Col.laboradors

Contacte

Telèfon 93 205 51 11
E-mail: info@elmolinobcn.com
Formulari

On som?

C/Vila i Vilà, 99
08004 - Barcelona
Metro Línies 2 i 3, parada “Paral·lel”
Bus 21, 88, 91, 121, D20, H14, V11, N0 i N6
Veure a Google Maps

Social media

  • Youtube
  • Instagram
  • Linkedin
  • Rss

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR