El Molino, un edifici del segle XXI amb una ànima centenària

EL MOLINO

El Molino

Façana de El Molino entre 1929 i 1939

Aquesta història comença a finals del segle XIX amb una taverna i cent pessetes. La Pajarera, es deia, i el seu amo la va vendre a un nou propietari que va muntar, com no, un tablao flamenc sense saber que en realitat el que creava era el germen d’una icona. Només va necessitar tres anys per convertir-lo en el punt de referència d’un Paral·lel que acabaria sent l’avinguda amb més nombre d’espectacles d’Europa.

Però si alguna cosa caracteritza aquesta casa és la seva capacitat d’adaptació. Un exemple: estem al 1905 i un nou empresari compra el lloc i no se li acudeix cap altra cosa que instal·lar un Gramphone Gaumeont. Que què és això? Doncs ni més ni menys que un projector de cinema, això sí, el primer d’aquestes característiques en instal·lar-se a Espanya. El que dèiem, adaptats i a l’avantguarda.

Però la història fluctua i tot canviava a la velocitat del llamp en una Barcelona, la de principis de segle, en plena ebullició. Una dada perquè es facin una idea; només al Paral·lel i en menys de deu anys, després de La Pajarera van obrir nou teatres i onze cafès cantant.

Vostès es preguntaran d’on ve el nom. Doncs bé; al 1908 ja va ser batejat com Le Petit Moulin Rouge, a imatge i semblança del de París. Al 1929 va estrenar les seves aspes, de la mà de l’arquitecte Josep Alemany. Tenir un nom espanyol li costarà encara una mica: ni més ni menys que una guerra i una censura, la franquista. El rebuig a tot el que fos estranger va portar a què els comerços, restaurants, teatres i sales de festa de tota la ciutat veiessin canviar els seus noms per altres més de la terra. D’aquesta manera, va arribar El Molino.

 

La platea

El Molino

Actuació de les noies del Team Molino a l’escenari

Per aquest escenari van passar les més important vedets de totes les èpoques. Però no només elles. Aquí hi ha hagut flamenc, cuplet, rumba o tango. També grans actors: de Mirko a Pipper, passant per Escamillo o el gran Johnson. I com no, Merche Mar.

Merche Mar, vedet de la casa des dels 13 anys, és la persona que probablement més sàpiga d’aquest lloc. Tocava l’acordió i les va conèixer gairebé totes: Mary Mistral, la Chelito o la més gran entre les grans, la Bella Dorita. Totes elles i moltes més es van pujar a aquest escenari, van alternar a la barra i van veure passar a gent de tots els estrats social i racons del món.

Aquí es van rodar pel·lícules. La primera, El último cuplé de Sara Montiel, i només va ser l’inici de moltes altres. El cinema ha tingut una relació d’amor amb aquesta casa. Si no, que li preguntin els que quedin vius sobre el dia que es va presentar Fellini i se celebrava un casament. No podia creure que fos cert! I és que com molt bé va escriure una vegada el periodista Lluís Permanyer, aquí l’altre espectacle és el públic.

 

Els camerinos

Aquí es forja bona part de la història secreta de la Barcelona més canalla, la que va ser famosa al món sencer i on la llibertat s’expressava dins d’aquestes portes millor que en cap altre lloc. Shhhhhhh, no facin soroll, que aquí es crea la màgia.

Els he parlat abans de la censura, que era una molèstia, per descomptat, però va aguditzar l’enginy dels qui treballaven aquí. Sense anar més lluny, el porter tenia un timbre a la porta que encenia una llum vermella en aquesta sala per avisar a la companyia que venia la policia que vigilava que els espectacles fossin decents. La de vegades que es va haver d’encendre!

Explicava Doña Fernanda, una de les propietàries en aquella època, que fins a cent multes havia hagut de pagar per no complir les normes de la decència que exigia el règim franquista. Però sabem que aquell timbre i la llum vermella, en van evitar moltes més.

 

Primer Amfiteatre

El Molino

Vista de la platea des del primer amfiteatre

Des d’aquí es pot veure la vida d’una altra manera. Fa anys es quedaven aquí les persones que no volien ser vistes. Si, no que li preguntin a Robert de Niro, a qui vam tenir gaudint del nostre xou el 2011. Aquí, asseguts, prenent una copa, han passat milers de barcelonins al llarg de la història.

Des d’aquí observaven a La Bella Nena cantar cuplets i després tangos. Era el període entre les dues guerres mundials. Un moment en que era millor oblidar que pensar en el que passava. La neutralitat espanyola va possibilitar que la gent vingués aquí a gaudir i oblidar la guerra. Va ser un moment àlgid per al local i per al Paral·lel en general. I encara que a l’inici s’havia ofert molta sarsuela i després va triomfar el cuplet, entre una guerra i l’altra, el cos demanava rumba.

La rumba, ai, la rumba, aquest so tan de Barcelona… Aquí l’han ballat fa poc Lady Molino i els seus nois en l’espectacle RUMBA EXPERIENCE, però en èpoques passades eren Granito de sal, la Bella Dorita o Lola Montiel les qui ballaven al ritme més barceloní del món escandalitzant el respectable. Però aquí ha cabut i cap de tot. Si als anys 30 vam tenir a Carmen Amaya mostrant la seva energia racial a cops de taló, pocs dies abans que India Martínez recollís el seu Goya per la cançó de la pel·lícula El Niño, feia un concert per a 200 persones a la nostra sala.

El Molino, a més de ser casa d’artistes, ha estat escola per a ells. Hem parlat de Merche Mar, però són molts els que continuen formant-se amb nosaltres. Encara que hi ha coses que no s’aprenen, això és cert. Per exemple l’habilitat que han tingut sempre les artistes d’aquesta casa ficant “morcillas”. Que què són les “morcillas”? Doncs les insinuacions, els canvis de guió i les picardies que calia inventar sobre la marxa quan la censura estrenyia. Els hi he parlat abans de Doña Fernanda i la censura; doncs bé, que no es paguessin més multes també es va deure a la gràcia de les noies, que sabien molt bé posar aquestes “morcillas” i canviar el rumb de la funció sobre la marxa.

Ara, per sort, no hi ha ningú vigilant aquestes coses, però cal tenir moltes taules per sortir cada dia a l’escenari i enfrontar-se amb un públic exigent. I al final, això ho saben tots els artistes, perquè una improvisació surti bé, cal assajar-la.

 

Golden Bar

El Molino

Golden Bar, la cocteleria amb terrassa de El Molino

Una de les joies de la casa: el Golden, el nostre bar estimat, allà on segurament seria molt feliç un mític cambrer de la casa, Llisas, que sempre deia que en tots els anys que va treballar en el Paral·lel, i van ser molts, mai no va servir una ampolla d’aigua mineral.

Molts els sorprèn que aquí també es mengi. I resulta que el 1901, El Molino ja tenia restaurant! Per això s’ha recuperat aquesta part de la gastronomia, s’organitzen sopars, menjars i, com ja els hem dit, preciosos casaments.

Com els hem explicat abans, aquesta història comença a finals del segle XIX amb una taverna i cent pessetes, que per als qui no ho sàpiguen, eren poc més de 50 cèntims dels d’ara. Mai tan poquet va donar tant de si, en essència i en història. Imaginaven que donava per a tant una sala de festes? Doncs això només és el principi, ja que estem disposats a aguantar almenys cent anys més.

Leave a Reply

*

Col.laboradors

Contacte

Telèfon 93 205 51 11
E-mail: info@elmolinobcn.com
Formulari

On som?

C/Vila i Vilà, 99
08004 - Barcelona
Metro Línies 2 i 3, parada “Paral·lel”
Bus 21, 88, 91, 121, D20, H14, V11, N0 i N6
Veure a Google Maps

Social media

  • Youtube
  • Instagram
  • Linkedin
  • Rss

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR