Merche Mar

Merche Mar

Merche Mar

Merche Mar a la platea d’El Molino donant la benvinguda al públic

Merche Mar, que va exercir d’amfitriona d’El Molino des de la seva reobertura al 2010 fins al 2017, fou l’ultima gran vedette d’El Molino del segle XX, on hi va treballar durant dues dècades, fins el seu tancament.

Va estudiar en una escola de monges, on va adquirir coneixements de ballet i música. Amb 13 anys, i sempre acompanyada pel seu pare, va debutar tocant l’acordió a El Molino, després de superar les duríssimes proves de selecció que imposava Doña Vicenta, sobretot pel que feia a desimboltura escènica i amb el públic, en les que Merche Mar n’és una veritable artista.

Va intervenir en desenes d’espectacles com “Rubias y morenas”, “La flauta del Faraón”, “Béseme donde quiera”, “¡Arriba las faldas!”, “Viva El Molino”, “Las pícaras molineras”, “Taxi al Molino” i un llarg etcètera, compartint escena amb els mítics Jonhson o Escamillo, entre d’altres. Quan El Molino va tancar portes al novembre de 1997 era una de les estrelles de l’espectacle “Pluma y peineta”.

L’any 2005 va publicar un llibre de memòries, “El Molino. Historias de una vedette” (ed. Arcopress), en el qual relata les seves vivències en el mític local del Paral•lel. Sens dubte un document valuós per a tots els nostàlgics i per a tots aquells que vulguin conèixer una part de la història de Barcelona de la mà d’una de les vedettes més estimades del nostre país.

“Han passat anys… però encara recordo el dia que varen tancar El Molino; era més que un simple local per a mi; vaig recollir els vestits de lluentons, que anaven caient pel passadís dels camerinos, per sortir i tancar una etapa de la meva vida que sens dubte, em va marcar per sempre”

Amb aquestes paraules ens acull, perquè és una dona acollidora, la Merche Mar, una de les més estimades vedettes del Paral·lel. Podríem estar parlant amb ella hores i hores, no només perquè te una trajectòria artística impressionant, sinó perquè és una gran conversadora, molt humana i propera.

Ens centrarem, però, en els anys que va passar com a vedette a El Molino, encara que ens remarca “encara continuo en actiu, fent bolos per tota Catalunya”. Te com a parella artística a Diomny i a Carmen de la Torre i fan un espectacle divertit, amb un humor blanc però picant, “apte per tots els públics i que agrada: de fet acostumem a repetir a tots els pobles on hem actuat”.

Va començar a treballar de tant jove que el seu pare l’acompanyava a les primeres actuacions… ”Imagina’t, educada en una escola de monges, vaig acabar a El Molino –ens explica amb somriure murri-. A casa ningú era del món de l’espectacle, encara que alguns diumenges anàvem tota la família al Paral·lel, al Cómico o al Victoria, i ens agradava molt la companyia de Los Vieneses… El meu pare em va acompanyar al càsting (que dirien ara), perquè només tenia 13 anys, d’El Molino, que presidia, omnipresent, Doña Vicentita; jo tocava l’acordió, cantava i ballava. I m’hi vaig quedar fins que varen tancar les portes, l’any 1997.”

Sense enyorança, i sempre mirant el futur amb optimisme, ens explica que “l’ambient d’aquella època era meravellós; el Paral·lel, l’ambient del teatre i del music-hall de Barcelona tenia glamour. Després de treballar anàvem a prendre alguna cosa, sovint també a un local mític, com era el Boccacio, seu oficial de la gauche divine… era un ambient sa, segurament més que ara, sense necessitat de drogues i alcohol per passar-ho bé”.

I els admiradors que, Merche? “Doncs jo ja vaig fer tard a l’època dels brillants i els xalets a Pedralbes –ens diu amb un xic d’ironia-, encara que en tenia força. També –ens diu seriosa- hi ha hagut molt mite amb el tema dels regals dels admiradors i més d’una estic segura que ha exagerat…”

“Vaig compartir escena amb gairebé tots els grans de l’època i vaig ser parella artística dels mítics Johnson i Escamillo; fer de parella d’algu a l’escenari implica que has de tenir bona química, sinó no funciona. Has de ser ràpida, improvisar i seguir la corda de l’altre. Vaig participar en un munt d’espectacles: “Rubias y Morenas”, “La flauta del Faraón”, “Béseme donde quiera”, “¡Arriba las faldas!, “Viva El Molino”, “Las pícaras molineras”, “Taxi al Molino”, “Siempre Molino” i molts més”. Els seus personatges eren variats: hem pogut veure a la Merche Mar vestida d’infermera, de guàrdia urbana, de fada o de draculina, i sempre cantant cançons amb doble sentit, però sense grolleries. “Odio la grolleria i el mal gust –és contundent quan ho diu-, es pot dir el mateix amb elegància i doble sentit.

La seva versatilitat l’ha fet participar també en pel·lícules de cinema, com “Soldados de Salamina”, o sèries de TV, com “Pelotas”, encara que “jo em quedo amb el teatre, amb el contacte immediat i directe amb la gent, amb el públic”.

I quan li demanem que ens digui perquè creu que va canviar o varen tancar els locals del Paral·lel i va canviar l’ambient del barri, ens diu: “Per diferents motius; la societat ha canviat i també han canviat les maneres de divertir-se. Actualment es poden fer més coses, com anar un cap de setmana a Londres, per exemple, quan fa 30 anys això era impensable.” I surt la Merche Mar reivindicativa: “També s’ha de tenir present que muntar un espectacle és molt car: salaris, no només dels artistes sinó de tota la gent que el fa possible, vestuari, lloguer de la sala etc… i també perquè l’administració pública no dóna ajuts pel music-hall”. I continua “Per això estic tant contenta amb el projecte d’El Molino. Només veient la maqueta et fas a la idea de que l’edifici serà un nou emblema per tota la ciutat i el Paral·lel. Moltíssima gent em pregunta quan s’obrirà El Molino: és un local que els ciutadans s’estimen com una cosa seva. La feina que es fa i es farà des de la FEM és molt important per la recuperació del barri i del món de l’espectacle, i han aconseguit implicar a l’administració, a l’ajuntament! Això és fonamental. Em vaig emocionar quan vaig veure les imatges de la signatura entre l’alcalde Hereu y l’Elvira Vázquez: això va en serio, vaig pensar…També, perquè no dir-ho, El Molino i els altres teatres que s’obrin o es recuperin, portaran un munt de nous llocs de treball, ara que tanta falta fa…”

Això ens porta a parlar de la maleïda crisi… “espero que passi, ja que, repeteixo, fer el nostre espectacle és molt car; si mires el vestuari que porto ja val una fortuna, per no parlar del munt de quilòmetres que fem… però la crisi passarà –la Merche és un dona positiva- i treballarem més. Quan varen tancar El Molino, un dels dies més tristos de la meva vida, vaig trigar dos minuts en pensar un nou espectacle i començar de nou.”

Merche Mar, una dona treballadora i lluitadora, que sempre veu l’ampolla mig plena… La seva mare, amb qui va mantenir una relació molt estreta, va morir el passat mes d’agot, després d’una llarga malaltia. Quan parla d’ella a la Merche se li il·lumina la cara i ens demana que fem públic el seu agraïment pel tracte que va rebre la seva mare hospitalitzada al Duràn i Reynals: “a tothom, auxiliars, infermeres, metges i treballadora social; son uns àngels!”

Entrevista a Zona Sec al 2009.

Més informació a la pròpia web de Merche Mar

Leave a Reply

*

Col.laboradors

Contacte

Telèfon 93 205 51 11
E-mail: info@elmolinobcn.com
Formulari

On som?

C/Vila i Vilà, 99
08004 - Barcelona
Metro Línies 2 i 3, parada “Paral·lel”
Bus 21, 88, 91, 121, D20, H14, V11, N0 i N6
Veure a Google Maps

Social media

  • Youtube
  • Instagram
  • Linkedin
  • Rss

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies ACEPTAR